Paul B. Preciado
La poeta Lydia Dattas explica que un dels joves que va viure amb Jean Genet durant anys li va confessar, quasi amb por de destruir la imatge lasciva i sàtira de l'escriptor, que Genet i ell van fer l'amor en un llit, el llit de la casa que habitaven junts, només una nit. Una sola nit en molts anys. Una nit que el seu amant ni tan sols recorda amb nitidesa en parlar amb Lydia Dattas. I això no obstant, aquell jove qualificava la seva relació amb Genet com la més intensa, passional i inoblidable de les que va tenir durant la seva vida.
Genet, que com tothom deu recordar va ser abandonat per la seva mare en néixer i educat per l'assistència social francesa, establia amb els seus amants una relació filial, però radicalment oposada a l'estructura tradicional de la família. Tractava els seus amants com si fossin fills seus, però fills sense pare. Les estructures mitològiques de la paternitat no van ser escollides per Genet com a forma de relació paterno-filial: ni la que ens ensenyen Laio i Iocasta, els fracassats pares d'Èdip (vés a saber per què Freud la va situar després com a model fundacional de l'estructura libidinosa del subconscient i per què els seus deixebles van prendre's seriosament una hipòtesi tan forassenyada com a base de la pràctica clínica: fer d'Èdip el centre d'un procés terapèutic seria tan erràtic com pretendre curar algú establint llaços narratius entre la seva història i la relació de la Pantoja i Paquirrín o de Belén Esteban amb la seva filla), ni tampoc la de Cronos, que després de castrar al seu pare Urà i potser alertat de la possibilitat que els seus instints parricides fossin hereditaris, opta per la ingesta preventiva (i no gaire dietètica) dels seus cinc cadells.
Genet és, com li hauria agradat a Deleuze i Guattari, un anti-Èdip modern, o un Cronos lleuger i funambulista que pateix anorèxia filial. No hi havia entre Genet i els seus amants ni sexe a l'estil Iocasta, ni intent d'assassinat com en el cas de Laio (no oblidem que aquest va ordenar matar al seu fill Èdip, però l'assassí a sou que va contractar, més sensat que el propi pare d'Èdip, va tenir pietat de la criatura, fent possible així el final tantarantinesc que l'oracle de Delfos havia reservat a Laio), ni el canibalisme filial com en el cas de Cronos.
Genet va inventar una forma de filiació sintètica que escapa als llaços de sang i de llet, a les relacions d'identitat, oposició i exterminació que regeixen les normes de la transmissió paterno-filial narrades mitològicament, formulades pel dret romà, assentades després durant l'Edat Mitjana pels codis eclesiàstics i avui esteses en la seva variant heterosexual com a ideal de relació familiar i social. Les relacions paterno-filials de sang i de llet, hereves d'un model de poder sobirà, haurien de fer-nos por. En les societats sobiranes, el poder del pare no és el poder de donar la vida, com deixaria clar un estudi criminològic detallat dels casos d'Èdip i Cronos, sinó el poder de donar la mort. Si la mare era entesa com a llar nutricional que dóna llet, el pare era pensat com la possibilitat d'establir amb el fill, i per extensió amb la mare (perquè fins i tot la mare és construïda en dependència filial amb el pare), relacions de mort, de sang.
Això és el que el feminisme dels anys setanta va denunciar amb el nom de patriarcat: el dret del pare -del marit, del nòvio, de l'amant- a utilitzar de forma legítima la violència com a forma de relació política i econòmica amb l'altre. Aquesta herència mítico-teològica és la que arrosseguem encara sota el nom de violència de gènere, encarnada ara alternativament per pares i mares ("per la meva filla, mato", que diria Belén Esteban), per heteros i homos, pels nostres propis polítics i fins i tot pels fills, ofegats tots en relacions sobiranes de sang i llet.
Genet desfà aquests vincles naturals i violents, i inventa una altra filiació. I, de passada, un altre amor marica. A la sang, Genet hi oposa el robatori. A la llet, la literatura. Els seus amants no recorden nits de sexe, sinó converses interminables, dies al llarg dels quals Genet llegia Una temporada a l'infern de Rimbaud o inventava soliloquis. Recorden Genet explicant com Giacommeti havia creat les famoses miniatures en intentar reduir les seves escultures fins a poder-les amagar en una caixa de mistos per travessar la frontera sense que li fossin requisades.
Recorden també que Genet, que mai no havia estat gaire bo en l'art de la sostracció de béns aliens, els forçava a robar maletes, llibres o jaquetes en botigues, en estacions de tren, en biblioteques públiques on els lectors oblidaven les seves carteres capficats en una traducció francesa de Cervantes, i allí, quan els ulls se li humitejaven llegint el passatge de la mort del Quixot, l'amant de Genet aprofitava l'avinentesa per fugir amb una bitlletera que era rebuda, no pel seu valor econòmic, sinó com el signe d'una aliança flamejant.
De tot plegat caldria deduir-ne, contra tot pronòstic, que els fills no es fan amb sang ni amb llet, sinó amb teatre o, com li agradava dir a Genet, al circ. I que no és en el sexe, sinó en la poesia i en el robatori, on resideix la dimensió passional de l'amor marica.
Article compartit de la web Ara, publicat el 20/12/2010
